L'avi Siset em parlava
de bon matì al portal
mentre el sol esperàvem
i els carros vièm passar.

Siset, que no veus l'estaca
on estem tots lligats?
si no podem desfer-nos-en,
mai no podrem caminar!

Si estirem tots, ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.

Si jo l'estiro fort per aquì
i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.

Però, Siset, fa molt temps ja!
les mans se'm van escorxant
i quant la força se me'n va
ella és més amplia i més gran.

Ben cert sè que està podrida
però és que, Siset, pesa tant,
que a cops la força m'oblida
tornam a dir el teu cant:

Si estirem tots ...

L'avi Siset ja no diu res,
mal vent que se l'emportà,
ell qui sap a quin indret,
i jo sota el portal.

I mentre passen els nous vailets,
estiro el coll per cantar
el darrer cant d'en Siset,
el darrer que em va ensenyar.

Si estirem tots ...